LA DANSA I LA NO-DANSA
La dansa no-dansa es pot contextualitzar en el moviment artístic
francès, anomenat anteriorment, de la deconstrucció coreogràfica.
En PARINAMA el
moviment es pot definir com a
propi de la dansa-performance i la improvisació. La tècnica parteix de les arts
del moviment, originàries del Japó, anomenades Butoh i Body Weather Laboratory.
La disciplina artísitca Butoh es desenvolupa al voltant de l’any 1.945 després de la bomba d’Hiroshima i
Nagasaki, moment on l’existència
humana és replantejada arrel d’una
identitat cultural devastada per la derrota de la guerra. Tatsumi Hijikata se’l
considera el pioner, realitzant amb les seves performances una crítica a la
profunda tradició japonesa així com a la cultura americana. La tècnica Butoh s’influencia pel teatre Noh, les
arts marcials, l’expressionisme alemany i la dansa contemporània europea.
Paral.elament
Kauzo Ohno importarà la tècnica Butoh a Europa i a la resta del món. Anys
després diferents companyies japoneses també participaran en la seva
difusió transformant-se en una
estètica molt determinada: un cos pintat de blanc i una gestualitat
característica, gairebé grotesca. Existeix un concepte clau a mencionar: en
Butoh es parla, enlloc de ballar o de moure’s, d’ésser ballat/da o mogut/da,
tractant-se d’un estat de consciència, d’una disposició més enllà d’allò físic
i corporal, que s’aproxima a allò espiritual. Així el concepte d’alteritat
agafarà rellevància en tota acció
generada des d’aquesta tècnica. Cal reconèixer la influència del Budisme i
l’animisme en la tècnica Butoh,
visió que afectarà a tot
ésser viu o inanimat repercutint en l’espai i l’acció-performance.
Al Japó
existeixen separadament les disciplines artístiques de dansa, teatre i el
butoh. Aquesta última disciplina amb el pas dels anys es va anar modernitzant i
actualment a Occident ha estat apropiada
per la dansa contemporània, a vegades per la dansa-teatre, convertint-se
en una art escènica complexa i difícil de classificar.
Així mateix
als anys 70 Min Tanaka ( deixeble
de Tatsumi Hijikata) desenvolupa
juntament amb Hisako Horikawa, i amb influència del ioga i el shiatsu, la
tècnica Body Weather Laboratory,
on s’investiga la relació de la
dansa i el moviment amb l’espai i
la noció d’ésser mogut/da per algú altre.
La recerca en
relació a la dansa i el moviment
parteix de dins cap a fora, s’origina des de la memòria cel·lular i la
ressonància del cos, traduint els moviments interns en una estètica corporal
deslligada de formes
convencionals. Això permet transcendir
la línia que separa allò intern i allò extern, i per tant allò visible d’allò
invisible, unint-se amb la totalitat de l’espai que l’acull. La unitat
“cos-ment” no dansa a l’espai sinó que és dansada per i amb l’espai. A partir
d’aquí, res no s’interpreta ni res és sotmès a una coreografia: es possibilita
convertir l’ aquí i l’ara en una experiència pura originada des de l’alteritat
i de la qual el públic i l’entorn n’és partícip. D’aquesta manera ens allunyem
de la imitació, i ens apropem al terreny de l’experiència pura, l’ aquí i
l’ara.
En la concepció de la dansa i el
moviment existeix un interès per els processos mentals de percepció de la
realitat:
Els sentits son
la connexió del món exterior amb el món interior. S’encarreguen d’enviar-nos
informació sensorial (tàctil, visual, auditiva, olfactiva i gustativa) del món
exterior i és mitjançant la ment que processem l’experiència subjectiva.
Segons la
filosofia hinduista del Vedanta la ment és un òrgan dels sentits, seria un sisè
sentit, més complexa que la resta.
Aquest
plantejament ens resulta molt interessant, ja que si la ment es concep com a
òrgan sensorial , la ment esdevé com a un sisè sentit. Per tant a partint
d’aquesta visió, tot allò que forma part de l’ imaginari, és a dir del món
intern, prendrà la mateixa rellevància que tot allò provinent de l’exterior.
D’aquesta manera es
desdibuixa la línia entre allò
extern i allò intern obrint-se pas
l’experiència de la totalitat, de la unitat (Advaita).
«el cuerpo es el vehículo del ser-del-mundo, y poseer
un cuerpo
es para un ser viviente conectar con un medio
definido, confundirse con ciertos
proyectos y comprometerse continuamente con ellos,» el
arte corporal, el
texto que inscribe el cuerpo contendrá en sí un
potencial de transformación
antropológica y espiritual”
“ comprendemos mejor en cuanto consideramos el cuerpo en movimiento,
como habita el espacio ( y el tiempo) porque el movimiento no se contenta con
soportar pasivamente el espacio y el tiempo, los asume activamente, los vuelve
a tomar en su significación original que se borra
de la vanalidad de les situaciones
adquiridas.”
“lejos de que mi cuerpo no sea para mi mas que un fragmento de espacio, no habria espacio para mi si yo no tuviera un
cuerpo.”
Maurice Merleau-Ponty, Fenomenología de la percepción
En el sistema de
pensament Ortodoxe de la India
trobem 6 darshanas ( paraula
d’origen sànscrit que significa mirall i que s’utilitza per designar punt de
vista de la realitat): Samkhya, Ioga, Vedanta,Mymasa, Nyaya, Vaishesika. En la
perspectiva del Samkhya i del ioga, es considera que el cos està conformat per
5 cossos. Aquests cossos, disposats amb capes o envoltures (Koshas) ,
conformen un cos que va d’allò més
dens a allò més subtil i, aquest últim, el cos subtil, és part del cosmos, és a dir forma part d’una totalitat
còsmica. Aquesta visió respòn a una visió no dualista de la realitat, difícil
de compendre per les ments occidentals amb la tendència monista reduccionista
de fragmentar-la.
Resulta interessant apropar aquesta
visió oriental i cercar el diàleg amb la nova visió sistèmica del cos reconeguda en moltes
experiències en la dansa
contemporània . Si ens aturem a llegir la visió sistèmica sobre la identitat, un altre dels grans
temes d’interès en la postmodernitat, veurem que, en els plantejaments sistèmics la identitat no és entesa com una entitat fixa ,
inamovible, sinó més aviat com un estat en relació a l’altre, a les relacions
personals i a l’entorn. El plantejament sistèmic es pregunta què hi ha més
enllà del jo i hi troba el nosaltres, la parella, la família,
la tribu, l’associació, el grup, el poble, la ciutat, el país, el planeta, en
definitiva, tot allò que trascendeix allò personal, individual.
Si en aquest diàleg intercultural
també incorporem la teoria dels sistemes i la teoria corpomídia, on el cos és medi en si mateix , també ens apropem epistemològicament als estudis japonesos del cos.
En aquest moment
històric en el qual el diàleg intercultural, i el nomadisme
són presents , em pregunto quin
impacte té o pot tenir la incorporació d’aquestes filosofies en el fer i en el
pensar la dansa a Catalunya.
-Quin efecte està tenint la incorporació de filosofies
orientals en l’estudi del cos en
el panorama actual del fer i pensar
la dansa ?
-Com identificar
i explicar, des d’aquest context,
les noves identitats que emergeixen en determinats cossos al ballar?
La concepció del cos
en la història de la medicina no occidental
En l’estudi de la història mèdica a
Occident i els discurssos generats entorn al cos, podem trobar en
els seus inicis , tractats de medicina que qüestionaven el posicionament i la perspectiva que
no seguia les mateixes bases epistemològiuqes del plantejament del què és
salut, enfermetat, sobre el funcionament intern del cos, la seva
estructura..etc. La tradició
mèdica grega primerament investiga
el cos articulat (Hipócrates introdueix el terme múscul, ) i progresivament amb
Galè es comença a donar
importància a la musculatura, considerant-la clau per a l’execució del
moviment.
Si comparem la concepció del cos en
la història de la medicina grega, vs. la medicina xinesa o la india ens
podem preguntar:
Com és que en pobles d’èpoques i
espais tan diferents conceben el mateix cos humà de maneres tan sorprenentment diferents?
L’investigador Shigehisa Kuriyama
s’aproxima sobre el fet que
existeixin punts de vista tan diferents
del cos en la història universal de la medicina estudiant-ho per dos
camins:
En primer lloc considerant que les
concepcions del cos son tan diferents entre la medicina Xinesa (merdians) i la
de Grècia (mecanicista) que impliquen alguna cosa més que diferents formes de
pensar, que esquemes intel.lectuals alternatius, l’autor considera que també
reflexen diferents formes de sentir.
En segon lloc, Kuriyama considera que
la història de la manera en què el cos és teoritzat i après des de l’exterior
en tan que objecte, es troba íntimament lligada a la història de les maneres en
què el cos és subjectivament incorporat des de l’interior.
En definitiva, l’autor exposa amb
gran elegància el fet que la representació del cos i l’expressivitat de les
paraules, (com l’anomenem)
transforma la nostra experiència subjectiva, és a dir la percepció de la
realitat.
L’art del ioga i el
bodyweather: una nova comprensió del cos
Tothom més o menys ha sentit a parlar
del ioga, és un tipus de pràctica que s’ha extés per Occident però que a
vegades no s’arriba a compendre en
la seva totalitat i es queda en la simplicitat d’una forma, quan aquest
coneixement mil.lenari guarda una gran saviesa entorn a la vida, la mort i l’existència
humana.
Resulta interessant aturar-nos a
parlar com des de l’art del ioga
s’explica i descriu el cos i els cossos que el conformen.
Des d’aquesta
visió el cos humà està format per 5 envoltures:
1.-el cos físc, ANNAMAYA KOSHA: sang, ossos..etc, és la
manifestació més densa de l’ésser humà. S’alimenta del prana més dens, en forma de menjar, aigua i aire.
2.-el cos
energètic, PRANAYAMA KOSHA: El prana
és la energia vital que impregna tot l’univers, una força en constant moviment
que té dos aspectes, individual i còsmic. El prana està inmers en la matèria
però no és matèria , està a l’aire però no és cap element químic. Aquesta
envoltura és l’envoltura energètica o estructura prànica de l’ésser humà.
Aquesta envoltura consisteix en un sistema de corrents pràniques (nadis)
perfectament organitzades. El prana que sosté aquest cos existeix com a
llum-energia. Es pot experimentar aquest cos en la pràctica de la meditació i
la relaxació, com una sensació de contracció -expansió o com un desplaçament
involuntari del cos.
3.-el cos
mental, MANOMAYA KOSHA.Constituït
pels cinc òrgans de percepció, els cinc òrgans de l’acció, i el pensament. És
l’assentament de les emocions i els sentiments. Treballa amb les dades que reb
dels òrgans dels sentits i amb la informació guardada a la memòria.
4.-el cos
psíquic i intuïtiu, VIGÑAMAYA KOSHA,
és l’envoltura del coneixement, de la consciència, constituït per buddhi ( ment
superior) és el lloc on s’intala l’ego (el pricipi d’ individualitat). Aquesta
envoltura està en contacte amb el món exterior a través dels cinc sentits. En aquesta envoltura hi ha la auto-cosnciència, hi
resideixen les facultats superiors del ment. Quan es desperta el seu potencial
amb la meditació, es manifesta la
intuició, les percepcions extra-sensorials, les experiències fora del cos.
5.-el cos
causal, ANANDAMAYA KOSHA:Aquesta
envoltura de felicitat i benaventurança dóna origen a les altres envoltures. En
aquest cos es trascendeix el coneixement intuitiu i s’experimenta la dimensió
trascendental del ser humà on no existeix ni el temps, ni l’espai ni la
individualitat. En aquest cos causal és on es poden donar fenòmens
extra-oridnaris, com: la unió del
cos amb l’espai, la integració de la consciència en el principi de llugeresa
extrema com no moure’s des de la
musculatura i sentir diferent la gravetat.
El bodyweather és un tipus d’investigació en
la dansa i el cos que comença a
desenvolupar-se als anys 70 al Japó. El cos s’entén com una
entitat sensible en una continua relació amb el seu entorn. Aquest cos, aquesta
entitat, está condicionada pel que podriem dir, una climatologia corporal.
Un dels fonaments d’aquesta dansa és
la relació que l’ésser humà ha tingut al llarg de la història fins a
l’actualitat amb la terra, amb la natura i amb l’entorn.
En el treball en el bodywether es
podria parlar de dos tipus
d’entrenament:
En un primer lloc , el treball amb
els sentits, per tal d’entrenar un cos sensible a les fluctuacions de l’energia
i de l’entorn, això seria el treball de l’exterior del cos cap a l’interior. En
segon lloc, l’entrenament a l’inrevés, de dins cap a fora, és a dir, des de
l’imaginari i la seva capacitat de crear imatges, paisatges, vivències cap a l’exterior.
D’aquesta manera el cos passa a convertir-se en un medi. Es podria
parlar d’una mena de simbiosi entre el cos i l’entorn en viu.
El filòsof Watsuji Tetsuro, en Antropologia del paisaje, fa la següent reflexió entorn a la presència del cos :
“La presència del cos seria la
carn del cos, però també les seves conexions amb diferents objectes i realitats
plurals, un flux d’informacions no només individuals, sinó col.lectives. Tot
estaria relacionat en el suposat
moment present sense que hi hagi cap separació entre naturalesa i
cultura: el clima, el paisatge, el temps del cos i la vida, l’espacialitat del
cos i l’entron, la història, la situació material i simbòlica de l’aquí i l’ara
(regionalitat) “